El proppassat dia 6 de desembre de 2018, sortia publicada al BOE la Sentència del Tribunal Constitucional 122/2018, de 31 d’octubre de 2018 que declara la nul·litat de les limitacions a la incorporació a la Llei de Pressupostos dels preceptes relatius a les limitacions a les incorporacions del personal laboral al sector públic i a l’exigència de les responsabilitats a les administracions públiques i entitats dependents per la utilització de la contractació laboral.
Foto de libro creado por freepik – www.freepik.es
El recurs de inconstitucionalitat va ser presentat per cinquanta diputat del Grupo Parlamentari Confederal de Unidos Podemos–En Comú Podem–En Marea al Congrés dels Diputats contra les disposicions addicionals vintena sisena, apartat primer, a) y b) [en el successiu, D.A. 26na. 1 a) i b)[1]]; i trentena quarta, apartat segon [en el successiu, D.A. 34na], en el incís «ni a personal de empresas que a su vez tengan un contrato administrativo con la Administración respectiva», de la Llei 3/2017, de 27 de juny, de pressupostos generals del Estat per a l’any 2017, en entendre que aquestes disposicions vulneren els articles 66.2 i 134.2 de la Constitució Espanyola en relació amb el principi de seguretat jurídica regulat a l’article 9.3 de la CE atès que les disposicions de la Llei de Pressupostos suposen un impediment a l’aplicació de l’article 8 del Reial Decret Legislatiu 5/2015, de 30 d’octubre, de l’Estatut bàsic de l’empleat públic.
La base de la demanda parteix d’entendre que la D.A. 26na.1 a) i b) i la D.A. 34na tenen com a conseqüència evitar l’eficàcia jurídica, o aplicabilitat, de l’article 8 de l’EBEP, quan és d’aplicació la successió d’empreses. A més, entenen a la demanda, que aquestes disposicions crearien una nova categoria de personal al servei de les administracions públiques sense procedir, en canvi, a la seva reforma expressa, atès que crea un buit jurídic respecte la naturalesa jurídica laboral que adquiriran els treballadors afectats per la situació de successió d’empreses.
Per la banda de l’advocacia de l’Estat, en síntesi, es defensa que la finalitat de la norma es evitar la generació d’un increment en la despesa de personal, al marge de les de l’article 8 de l’EBEP (funcionaris de carrera, funcionaris interins, personal laboral, fix, per temps indefinit o temporal i eventual).
El tribunal comença la seva anàlisi jurídica establint, en primer lloc, que les lleis pressupostàries estan reservades a la previsió d’ingressos i a l’habilitació de despesa, així com les normes que desenvolupen o aclareixen les partides pressupostàries.
Addicionalment, es possible que les normes pressupostàries alberguin normes no estrictament dedicades als pressupostos, si bé limitada en el principi de la seguretat jurídica (art. 9.3 CE), és a dir, «la certeza del Derecho que exige que una Ley de Presupuestos Generales del Estado, no contenga más disposiciones que las que guardan correspondencia con su función constitucional (arts. 66 y 134.2 CE) debido a la incertidumbre que una regulación de este tipo indudablemente origina (STC 32/2000, de 3 de febrero, FJ 5…la propia función que en la Constitución cumple la ley de presupuestos, con las consecuentes restricciones al debate parlamentario (artículo 134 CE apartados 1, 6 y 7 ) la que fundamenta en última instancia la limitación del contenido de las leyes de presupuestos»
I, s’afegeix, aquesta vinculació amb els ingressos i la despesa pública ha de ser «immediata i directa», és, a dir, no es pot incloure a la normativa pressupostària, normativa «cuya incidencia en la ordenación del programa anual de ingresos y gastos es sólo accidental y secundaria, y por ende insuficiente para legitimar su inclusión en la Ley de Presupuestos [STC 152/2014, de 25 de septiembre, FJ 4 a)]». La clau, llavors, radica en que la connexió amb l’objecte del pressupost (habilitació de despesa i estimació d’ingressos) sigui directa, immediata i volguda per la norma.
Dit això, s’aborda la constitucionalitat dels articles:
Respecte de la D.A. 26na. 1 a) i b), s’estableix que la seva finalitat és limitar la incorporació, com personal al servei de l’administració pública, incorporant una precisió a l’article 8 EBEP, és a dir, es converteix en una regulació substantiva, el que, d’acord amb la doctrina del TC, no pot trobar cabuda a una Llei de Pressupostos.
Certament, pot ser que la normativa pugui tenir certa incidència en la despesa pública, però no directa ni immediata, ni tampoc, la mesura no constitueixi un complement necessari de la política econòmica del Govern o millor execució del pressupost. No es pot deduir en cap cas que la inclusió de la D.A. 26na. 1 a) i b), vingui provocada per la incidència en la despesa pública.
En conseqüència, procedeix declarar la inconstitucionalitat i la nul·litat de la disposició addicional vint-i-sisena, apartat primer a) i b)
En relació a la D.A. 34na, apartat segon, per les mateixes raons abans esmentades, també ha de declarar-se la nul·litat i la inconstitucionalitat de la disposició referida.
Explicada aquesta sentència, podem concloure les tres següents premisses que pròximament, amb tota seguretat, rebran el corresponent desenvolupament jurisprudencial:
1.- Fins a la Llei 3/2017, els tribunals dels ordres contenciós–administratiu i social entenien que els treballadors que es trobaven a les lletres a) i b) (essencialment, als que els és d’aplicació l’article 44 ET i recordem, també, l’article 130 LCSP) tenien la condició d’indefinits no fixos, tot i que no podem descartar que la successiva jurisprudència generi una categoria nova com “personal subrogat”, tal com va aparèixer, al seu dia, el indefinit no fix, amb plaça “en vies d’extinció”.
2.- Amb la vigència de les DA 26 i 34 de la Llei, aquests treballadors als que els hi era d’aplicació la successió empresarial (recordem que aquesta subrogació també és recollia a la Directiva 2001/23) quedaven en una indeterminació jurídica.
3.- Ara, amb aquesta sentència, ja no hi ha cap limitació a considerar a aquests treballadors subrogats com indefinits no fixos (hauríem d’estendre aquesta interpretació a la D.A 43na de la Llei 6/2018, de 3 de Juliol de Pressupostos Generals de l’Estat)
[1] Uno. Con efectos desde la entrada en vigor de esta Ley y vigencia indefinida, las Administraciones Públicas del artículo 2 del texto refundido de la Ley del Estatuto Básico del Empleado Público, aprobado por el Real Decreto Legislativo 5/2015, de 30 de octubre, no podrán considerar como empleados públicos de su artículo 8, ni podrán incorporar en dicha condición en una Administración Pública o en una entidad de derecho público:
a) A los trabajadores de los contratistas de concesiones de obras o de servicios públicos o de cualquier otro contrato adjudicado por las Administraciones Públicas previstas en el artículo 2.3 de la Ley 40/2015, de 1 de octubre, de Régimen Jurídico del Sector Público, cuando los contratos se extingan por su cumplimiento, por resolución, incluido el rescate, o si se adopta el secuestro o intervención del servicio conforme a la legislación de contratos del sector público que resultase aplicable a los mismos.
b) Al personal laboral que preste servicios en sociedades mercantiles públicas, fundaciones del sector público, consorcios, en personas jurídicas societarias o fundacionales que vayan a integrarse en una Administración Pública.