Sense entrar en disquisicions doctrinals sobre l’institut de la prescripció i la forma d’interrompre-la, en aquestes línees centrem la qüestió enunciada de forma pràctica, a partir de la jurisprudència recent que hi ha sobre el tema.
D’antuvi, val a dir que a Catalunya s’ha de contemplar que és d’aplicació preferent l’aplicació de la pròpia legislació foral per davant del dret comú. És a dir, en relació a la matèria que tractem són d’aplicació els articles 121-1 i següents del Codi Civil de Catalunya a l’empara de l’art 111.5 del mateix cos legal i, si fora el cas en virtut de les regles de l’estatut personal o del lloc de celebració del contracte o d’on s’hagi establert la relació jurídica, serà d’aplicació el dret comú per tot l’estat (arts. 1961 i següents del Código Civil).
La qüestió d’interès sobre la prescripció de la reclamació en el deute generat per l’ús de targetes de crèdit rau en els diferents conceptes que pugui comprendre la liquidació de tal deute, i en la distinció que s’ha de fer dels mateixos conceptes a l’hora de considerar quina classe de prescripció s’ha d’entendre aplicable segons el pas del temps (triennal o decennal, o quinquennal si anem al dret comú).
Dit això, primerament cal observar la naturalesa del crèdit que genera el deute, respecte a la que no sembla hagi d’haver discussió, puix que doctrinalment s’entén, pel que fa a la contractació de targeta de crèdit, que estem davant d’un contracte de préstec o crèdit mitjançant el qual l’entitat financera posa a disposició del titular de la targeta un determinat límit, obligant-se aquest a retornar les quantitats disposades (per compres, serveis, etc.) amb la utilització de la mateixa.
Tenint clara la naturalesa del crèdit, si observem la liquidació del deute que es reclama, aquesta correspon a la suma dels diferents imports que resulta de conceptes també diferents, y que es desglossen normalment en principal (capital prestat per la suma dels diferents pagaments o disposicions mitjançant l’ús de la targeta), interessos remuneratoris, interessos moratoris i comissions vàries segons el contracte (per disposició en efectiu, per excés, per reclamació de quotes o d’altres) i, en alguns supòsits, algunes entitats hi afegeixen primes d’assegurances per situacions d’impagament si el contracte ho preveu i també això està subscrit pel contractant de la targeta.
Atès el desglossament del deute generat per l´ús d’una targeta, i atesa la possible prescripció de la reclamació pel pas del temps, sense haver-se interromput per mitjans fefaents o, si més no, acreditables, cal remarcar que no és aplicable la mateixa classe d’aquella per tot el deute, com ja apuntava abans. De manera que, pel deute principal i d’altres conceptes per càrrecs anotats ocasionalment que constitueixen una prestació única (encara que s’aboni fraccionadament) o tenen caràcter indemnitzatori, com ara les comissions o els interessos moratoris, la prescripció procedent és la general: pel transcurs de deu anys a Catalunya o només cinc si fora d’aplicació el dret comú; però, envers els interessos remuneratoris o d’altres prestacions periòdiques, la prescripció aplicable a Catalunya és la més curta de sols tres anys (art. 121-21 CCat), per la raó de que els interessos remuneratoris són com el seu nom indica una remuneració pel servei que es presta amb la targeta (el gaudiment d’uns diners prestats) i en allò segon per la periodicitat del cobrament durant la vida de la targeta, ja sigui mensualment o per altre període. En aquest darrer cas, podem afegir també els càrrecs o pagaments de primes d’assegurances de forma periòdica.
Ara bé, en el dret comú no té sentit ni interès fer aquesta distinció, perquè en la darrera modificació de 2015 que va efectuar el legislador espanyol sobre la prescripció, reduint la general per accions personals a cinc anys, equipara aquests amb el lapsus de temps que es preveu per la prescripció de les accions per exigir els pagaments que es realitzen de forma periòdica (arts. 1964 i 1966 del Código Civil).
Així doncs, la qüestió pot tenir força transcendència si ens fixem en què els interessos remuneratoris meritats en el deute que es genera per l’ús de la targeta de crèdit poden pujar a una suma considerable i, si en una eventual reclamació no s’estigués en la possibilitat d’al·legar la prescripció en relació al deute principal per no haver passat prou temps (a més que fora estrany una reclamació tan tardana i sense requeriments previs que la interrompin), potser sí podrà fer-se al·legació de la prescripció respecte als esmentats interessos i d’altres cobraments carregats de forma periòdica, al ser el temps necessari bastant més curt per aquests conceptes.