Una de les consultes més recurrent al despatx és si el testador té l’obligació de respectar el dret a la legítima. Sovint es demanda assessoria legal per saber si es pot desheretar, per haver-los desatès, per exemple un fill, o bé deixar-li una proporció més petita que a la resta dels germans. És per tant obligatori respectar la legítima? Pot ser que un pare deixi tota la legítima només a un fill o una major proporció a un que a un altre?

Abans d’abordar aquesta qüestió cal planejar si quan s’atorga testament pot fer el testador el que vulgui amb els seus béns i drets, o bé  la llei imposa algun límit. I la realitat és que no hi ha llibertat absoluta de testar, perquè efectivament la llei estableix els drets dels legitimaris a rebre una part de l’herència. La legítima és una part de l’herència a la que tenen dret determinades persones designades per la Llei. Generalment son els fills però no sempre. Diem que la legítima suposa una limitació al poder de disposició que el testador té sobre els seus béns. Els drets dels legitimaris sempre s’han de respectar.

La legítima varia d’una Comunitat Autònoma a una altra i és generalment una part que s’ha de repartir entre els fills. Sense ànim de ser exhaustiva i tenint en compte que hi ha molts matisos, la legítima dels fills és:

1.- A Catalunya una quarta part dels béns del testador, que es distribuirà entre els legitimaris a parts iguals. A Catalunya el testador no pot disposar del 25% de la seva herència. Si no té descendents els legitimaris son els pares a parts iguals.

2.- Aquesta limitació encara és més gran a les Comunitats on s’aplica el Codi Civil Espanyol, perquè aquest recull que la legítima dels fills és equivalent a dos terços (el 66%), un terç que és el de legítima estricta i es distribueix per parts iguals, i un altre terç que és el de millora i que es distribueix com es vulgui entre legitimaris.

3.- A Aragó per exemple la legítima és la meitat de l’herència, però amb possibilitat de distribuir-la en la proporció que es vulgui.

Aquesta diferència entre els distints drets successoris de l’Estat, és una de les causes per les que és tant important determinar bé quin és el Dret territorial aplicable a una successió en concret.

Ara bé, és del tot obligatòria la legítima? El Codi Civil de Catalunya preveu la possibilitat d’excloure el dret a la legítima, però és tracta de supòsits molt excepcionals, entre ells:

1.- Que el legitimari hagi estat condemnat en sentència ferma per delictes greus com intent d’homicidi, lesions, etc, contra la persona que fa testament o el seu cònjuge o parella de fet. És el que es coneix com a causes d’indignitat successòria.

2.- Que el legitimari hagi maltractat greument el testador, el cònjuge, parella de fet, pares o fills.

3.- Que el legitimari hagi estat privat de pàtria potestat sobre el seu fill. Sent el legitimari el pare respecte del seu fill mort.

4.- El que és el supòsit que més s’intenta al·legar en els casos de desheretament i que dona lloc a la major part de litigis: quan ha existit absència de relació de família entre la persona que fa testament i el legitimari, i que aquesta manca de relació sigui imputable al legitimari, és clar.

Pot la manca de relació amb un legitimari ser utilitzada com una arbúcia per un altre legitimari per tal que un pare deshereti un germà i heretar en major proporció? Com es pot provar l’existència de relació amb el teu pare i que en realitat algú l’ha manipulat per tal que hi hagi un desheretament?

Com hem dit aquesta és la causa de desheretament que més s’inclou als testaments. No obstant això, perquè s’apreciï en els tribunals s’exigeixen requisits molt específics. Per aquest motiu en la majoria d’ocasions, el desheretament s’impugna i s’acaba estimant la impugnació.

En aquests procediments l’hereu haurà de demostrar que la causa de desheretament era real. L’hereu, que és qui es beneficia de que un legitimari no rebi la seva part de legítima, és qui en el procediment judicial haurà de demostrar que realment no existia relació.

Per desheretar un fill no n’hi ha prou amb incloure la causa en el testament, sinó en el cas que s’impugni en els tribunals s’haurà d’acreditar amb proves incontestables que pare i fill no es veien per culpa del fill. Si la inexistència de relació era imputable al testador, el desheretament no serà vàlid sinó que serà nul. En aquest cas es podrà reclamar la legítima.

Un altre aspecte essencial que cal tenir en compte, és que per desheretar un legitimari, l’absència de relació familiar ha de ser manifesta i continuada. Cal que la distància i allunyament vagi més enllà d’un episodi puntual i s’hagi perllongat en el temps. La mala relació no implica poder desheretar, perquè encara que no sigui bona hi ha relació.

Per últim, cal tenir en compte que els tribunals son molt restrictius a l’hora d’apreciar aquesta causa.

L’aconsellable si algú té dret a una legítima i ha estat desheretat és que no renunciï a la mateixa i s’assessori amb advocats. I al revés, si hi ha una persona que creu que un fill mereix rebre tot perquè un altre l’ha descuidat de forma flagrant ha d’assessorar-se per configurar molt bé el testament en favor del fill que l’ha cuidat per tal que després no prosperi una impugnació.